Guillermo Lasheras és un actor català conegut pels seus papers en sèries com ‘Boca Norte’, ‘Polònia’, o ‘Les de l’Hoquei’. Parlem amb ell sobre la segona i última temporada d’aquesta sèrie de TV3.

Primer de tot, gràcies per estar aquí amb nosaltres i moltes felicitats pel vostre èxit a Les de l’hoquei. Què senties a l’inici d’aquesta aventura, tot just quan es va emetre el primer capítol de la sèrie a TV3, i què sents ara, després que estigui disponible a Netflix i a punt d’acabar d’emetre’s la segona temporada?

Doncs vam començar amb molta energia i motivació, ens van posar al davant, un projecte molt bonic amb un gran equip, veure que la gent gaudeix de la feina que fas és molt satisfactori per tots. Estic molt feliç i alhora nostàlgic perquè això ja s’ha acabat i han sigut dos anys compartint vida amb la família de la sèrie, els finals sempre tenen un gust agredolç.

És evident que la sèrie ha trencat amb molts temes tabú i amb molts armaris, així com també ha donat visibilitat a altres cultures. Malgrat que no ets un dels protagonistes de la sèrie, ja que aquests papers són per les noies, quin és el tema (o els temes) que més t’ha agradat veure reflectit a la sèrie?

Realment com bé dius, l’argument de Les de L’hoquei ens ha portat per molts temes, molts clixés i tabús, no sabria amb quin quedar-me, però remarcaria que es tracta d’una sèrie escrita per dones, protagonitzada per dones i que explica situacions que afecten encara avui dia a les dones. És molt important, inclús m’atreviria a dir obligatori, que hi hagi contingut audiovisual d’aquest caire i més a la tele pública.

El «Putxi» és un personatge que a la segona temporada pren bastant protagonisme com a conseqüència del seu enfrontament amb l’Emma, ja que ella decideix «vendre’s» a un productor i abandonar al seu soci de sempre. Què et va semblar aquesta escena? Personalment, t’ha passat mai a tu com a Guillermo, una situació semblant?

Crec que era important reflectir que segueix existint l’abús de poder en tots els àmbits de la societat i que pot desencadenar situacions com la que se’ns mostra. Jo personalment i per sort no he viscut mai res així com a primera persona, però sé, que aquestes situacions passen en l’anonimat. Necessitem més continguts i més veus que mostrin moltes de les injustícies socials que viuen sobretot les dones, encara avui dia.

Malgrat tot, sobretot aquest any, també els nois heu tingut cert protagonisme, perquè s’han obert encara més fils i històries per seguir. Quin altre personatge masculí t’hagués agradat interpretar a la sèrie i per què?

M’hauria encantat interpretar el personatge de Lluc sempre responc igual a aquesta pregunta, però m’encanta la frescor i innocència del personatge, crec que és molt divertit.

I si haguessis hagut de ser una de les protagonistes, amb quina et quedaries?

Hagués sigut el personatge de Lorena per com afronta els problemes i com conviu amb el pes de tantes coses. Seria una manera de fer molt diferent de la meva i allunyar-se d’un mateix sempre és un procés interessant.

Tornem als inicis d’aquesta aventura: Com va ser el teu càsting? Et vas presentar pel paper del «Putxi» originalment?

El primer càsting el vaig fer fent de Lluc, com tota la resta, ja que era el personatge genèric que ens donaven per veure’ns per primera vegada. Entre el primer i el segon càsting van passar unes setmanes d’entrenament diari amb patins, ja que no me’n havia posat mai cap. El segon càsting ja el vaig fer per al personatge de Putxi.

I ara, centrem-nos més en tu i en la teva carrera. Explica’ns una mica com et va sorgir la idea o somni de dedicar-te al teatre, com et vas formar, com t’has sentit al llarg de tots aquests anys de formació…?

Des de petit m’ha agradat fer teatre sense saber que ho estava fent, és a dir, cantava, ballava, imitava… fins que vaig caure a una escola de teatre de poble i el primer dia que em vaig pujar a un escenari vaig dir, vull estar aquí la resta de la meva vida, i a poc a poc ha anat venint tot. He anat combinant el teatre amateur al poble amb la tele i els estudis a l’institut i batxillerat, no he tingut formació interpretativa professional com a tal, sinó que he anat adquirint coneixements i aprenentatge a mida d’anar treballant i anar enfrontant-me als diferents personatges que m’han posat sobre la taula. Em sento feliç i afortunat de poder treballar del que m’agrada i espero poder-ho fer sempre, aquesta, és una carrera de fons on la passió i la perseverança són els ingredients indispensables que marquen la diferència.

Se sol dir que el teatre és un món força complicat, en molts aspectes. Tu què en penses al respecte?

Tots els sectors a gran o petita escala són complicats, depèn també de quin sigui l’objectiu o la meta de cadascú dins del seu ofici. Hi ha molta competència i cada vegada més, el món de la interpretació s’està globalitzant i obrint les portes a gent que mai haguessin pensat posar-se davant d’una càmera, i al final si ens posem en el lloc del consumidor, ens agrada veure vides noves encarant les peripècies que ens fa viure la vida. Per tant si, és un sector complicat però crec que en els últims anys, i sobretot a causa del boom de les xarxes socials, això està canviant i s’està obrint el mercat molt més.

Tornem a parlar sobre Les de l’hoquei, que s’acosta el final si hi ha tercera temporada, com creus que pot evolucionar el «Putxi»?

Tant de bo poguéssim veure una tercera temporada, on crec que veuríem a un Putxi més madur amb les coses més clares i crec que més valent sentimentalment…

Fins el dia d’avui, quin ha estat el teu moment preferit de rodar?

No em puc quedar amb un, hi ha molts rodatges especials, dies bonics, dies estressats, però els dies que tenim més temps del que és normal entre seqüència i seqüència són els que més m’agraden, per poder destensar i riure una estona mentre esperem.

Tens alguna anècdota o experiència que vulguis compartir? (Ja sigui del rodatge de la sèrie, d’alguna entrega de premis o de qualsevol moment de la teva carrera professional).

En teatre, al ser en directe sempre hi ha més anècdotes, recordaré un dels primers cops que vaig pujar a l’escenari, feia una obra en la qual havia de córrer amunt i avall, jo anava amb espardenyes i a algú li va caure aigua a l’escenari, en una de les corredisses vaig relliscar i caure, em vaig aixecar i vaig culpar a un dels protagonistes com si aquella caiguda formés part de l’escena.

I de cara al futur, encara que ara potser són moments molt complicats per la indústria, tens alguns plans? On et podrem trobar?

Hem passat uns mesos molt durs per tots, ara però, sembla que comencen a arrencar projectes i es comença a reactivar tot una mica, tinc moltes ganes de tornar a treballar, però tot just estàn despertant de nou les produccions i no puc dir res en ferm. Esperem que aviat pugui donar bones notícies.

Finalment, quin consell donaries a algú que està lluitant per aconseguir aquest somni?

Que no ho vegi com un somni, ja que els somnis són irreals i els atribuïm inconscientment a objectius que considerem impossibles. Si et vols dedicar a això, confia en tu mateix/a, estigues segur de tu dels que saps fer i lluita per aconseguir els objectius que et proposis. Passió i perseverança.

Ja pots veure tots els capítols de ‘Les de L’hoquei’ a Netflix.